"Che Die te l pae dassen, cent e cent mile oute"
Caro Danilo,
tu es te n jit per to ultim viac, con duta tia jent apede, strenta dintorn te e tia familia te n ciaut braciacol, símbol de chela Comunanza che fosc n’outa é stat, e che per duta la vita tu as chierí e volù. E nos sion chiò, stremii e destrametui, desche l viandant che su la sera veit se destudar una dò l’autra dute le lum che ge segnaa l troi, e l se la enfenc a jir inant, soul, te la scurenta not.
Saane che l moment vegnía, ma per nos tu es te n jit massa prest, proprio canche assane abù più besegn de tia prejenza e de to consei, te n moment n muie delicat, olache noscia Val – tia Val – é dò a chierir con gran fadía la strada del davegnir. N moment n muie delicat ence per l’Istitut – to Istitut. Tempes senestres, olache l belfestidech somea aer la soramessa su l’empegn, olache conta i scioldi e l poder, e no l’ideal, olache l’umol lurier cultural no l’é più nudriment prezious per duta na comunanza, ma demò n vez dejùtol, n capriz de "chi dai libres", "chi dal lengaz", "chi dal vinteset".
Tu ere restà un di pec che cherdea dassen e fin junsom a chel che fajaane colavía, o se no auter un di pec che no se pesimaa a ne l lasciar entener, no con de gran parole vete de lauda te valch ocajion de biota parbuda, ma coscita, foraldret, a ogne un e a duc, con semplizità e sinzierità. No tu menciae mai de ne lasciar entener to sostegn e tia recognoscenza, dute le oute che tu vegníe a ne troar, ence ultimamenter, canche te l ne salutar, co la ousc jà segnada dal mal, tu ne dijee: "Devalpai, noe, per dut chel che fajede…". E canche vegníe via ciasa con papieres, no me recorde nience n’outa che no tu me aesse dit, canche siere sun usc per me n jir: "Saludemeli duc, colavía, me racomane…"
Tu ere desche n pare, ei, per duc noetres, e desche n pare tu scutae nosce confidenze, nesc cruzies e nosce delujion, e tu scutae al lonch zenza dir nia, per capir miec e fin junsom, e dapodò tu ne fajee coragio co la parola e col consei, tu ne dijee de tegnir dur e jir inant, zenza paura. No tu te as mai tirà endò, nience n’outa, nience canche la malatía aea jà scomenzà a te robar le forze: "Dijeme, vé, se posse far zeche, che se no auter cater bugoi a zachei son amò bon de g’i far…".
Tu ere cruzià ence tu, a veder coche vegnía destraboní nosc bel lengaz, e coche vegnía durà malamenter i strumenc metui a la leta te tenc egn de lurier, e coche vegnía lascià zenza éjit legi e deric conquisté dò tenc egn de batalie. A veder chest tant tu ere amò bon de sutar sù, per ne spenjer co l’ejempie a tegnir dur. ´Desche chel zirm del bosch sagrà de Tamangur, tu ne as dit en chel’outa, cognon far desche chel zirm che tegn dur sun chela costa, contra lavine e vent, spetan l’aisciuda: "Son chiò, e stae, e no arbandone, no zede nience n varech, tu pes creer". No zeder nience n varech, cari ladins…ª. La te aea sapuda coscita bela, chela ciantia romancia ciantada dai Marascogn.
Saon ben, l’é na batalia senestra: descheche disc l poet "dut dura n trat, e n trat no dura semper", e ence nosc lengaz jirà a fenir. Ma ampò, caro Danilo, fajaron descheche tu ne as ensegnà: mai zeder. No zedaron a la ciordonaría, a la dejodeaa e al belfestidech che cresc dut intorn te chest mondo perecos. Seghitaron a lurar, dí per dí, dut chel che saron bogn. No lasciaron che l mere fora zenza far nia, nosc lengaz, no la lasciaron morir noscia mare-lenga, seghitaron a ge voler ben descheche tu ge as volù ben tu, seghitaron a se bater per ela, descheche tu te as batù te duta tia vita, con dute nosce forze, co la medema determinazion, con chela che a la fin de tia esistenza tu as combatù contra l mal che te portaa demez la vita.
E ades che zacan tu es te la pasc eterna de Sia gloria, nos te dijon, per dut chel che tu as fat, per dut chel che tu ne as dat: "che Die te l pae dassen, caro Danilo, cent e cent mile oute".
Fabio del Goti